dijous, 29 d’octubre de 2015

Dolça bogeria

Visc al buit abandonat
d'una dolça bogeria
que només jo conec.
Les ombres em miren.
Per més que intente fer veure,
no puc amagar la ferida
que supura enderrocs de l'ànima.
A la frontera, l'estupidesa
enalteix l'orgull de l'idiota.

Silenciosament i en secret,
un alé carregat d'impossibles
va transformant la realitat.

Havia dit, dolça bogeria?








Artur.

dijous, 22 d’octubre de 2015

Somnis trencats

Potser vas estar a la recerca
del nèctar innocent
que deixa eixe regust a descobriment.
O potser, del costat agradable
de la nit d'estiu, plena de rialles,
jocs i suor feliç.
Però ja saps,
l'eternitat corre irreversible
deixant només imatges groguenques,
desgastades pels dies.
Els porus que supuren
el vermell suor de les cicatrius,
decoren la capella dels records.
No hi ha més reflex
en l'horitzó de la mar
que el cansament de l'inabastable.
No hi ha més angoixa
que la contínua tortura de l'incomprensible,
aguaitant la pell de la resistència.
Els silencis clandestins
inunden el polsegós camí
que amaga la seva destinació.
Ningú pot, ni tan sols esbossar,
el perfil de l'alcova secreta
que ens habita.

Només tu. Ningú més, pot
representar la veritat de la paraula
que passeja, nostàlgica,
entre la runa dels somnis trencats.
Artur.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Com tots els mots que naixen

Com tots els mots que naixen
des de la maduresa del desassossec,
així és la insígnia del batec,
un deambular trist en la brisa
que unta el camí
de sagnant rosada.
Un jardí de fugaços ritmes,
fumejant cendra
que escampa la seua ofrena
en un el verger d'infectades ferides.
No hi ha més sospir
que un duel de fràgil marbre,
engrunsant el castic
que el crit enverina.

La pena és un floc de neu
que es dissol pacient
en l'ocult rostre de l'ànima.


Artur.