diumenge, 16 d’octubre de 2016

Que difícil és l'abstracció

Deixa’m que et mire als ulls,
que sàpiga de la teva poesia,
de la veritat que teixeixes a l’heura
que abraça l'alba de la farga.
Tenyeix de brillantor el lluent dia,
amb el ball dolç dels llavis,
amb els contorns de les inquietuds,
amb les banderes dels teus exèrcits.
Reculls d'enigma i misteri.

Deixa’m que llepe el nèctar que rages
per la ferida dels dies perduts.
Vidres trencats que estripen
l'aspra pell que recobreix
la tremolosa carn de l'anhel.

Deixa’m alleujar l'esquinçada mirada
que abraça la fredor de la por,
calfred que gele la vigília
que segresta el descans de les nits.

No deixes que la condemna,
-exigència que et imposes-,
creme l'últim secret
que anuncia la flotació del suro
que abrasa l’ànima del teu equipatge.

Demà, seguirem desgastant la paraula,
entre la frontera que dibuixa l’horitzó
i el desfici que proclama l’existència.

Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada