divendres, 22 de setembre de 2017

Tot just...
















Tot just un gest,
un somriure al rostre.
Un espurneig als ulls 
escampant pols enamorat.
Una carícia llançada
cap a la pell.
Una sentència amable.
Un bes infinit ... la vida.

La resta és fum.


Artur.

dimarts, 19 de setembre de 2017

La nit

















La nit,
eixa cova de records,
on la solitud vessa sa essència.

Dintre sa foscor,
l'autoestima explora racons
mai visitats.

En l'àcid volum de sa opacitat,
passeja una aspra marea,
colpejant esculls d'ansietat.

El seu discurs,
una venjadora inèrcia
que t’arrossega, atrapat en el temps,
per senders reflexius i dubitatius.

La nit,
infinit laberint del pensament.

Artur.

dijous, 14 de setembre de 2017

Deixa que...















Deixa que l'abraçada
negue el nostre espai del so
que les mudes paraules segresten.
Deixa que l'alè
creme el calfred d'aquest nou clarejar,
cosit de passió.
Deixa que la brisa del cor,
acarone amb enamorats adjectius
el silenci de la pell.
Deixa que el nostre particular univers
protegisca l'harmonia de la llum
amb l'atac de la besada.
Deixa que la consciència vés-li
la poesia de la carícia,
entre la boirina de la pols encisadora.

Deixa que,... aprenguem a viure,
amb l'aroma de la flor de cada dia.

Artur.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Alce la veu...














Alce la veu,

apedregant els murs de l'absurd.
Caminant ferm,
trepitjant els enderrocs de promeses d'argila.
Rescatant melodies,
ofegades en llacs de sorra.
Somrient, amb cinisme,
les falses indulgències del poder.
Denunciant el segrest de la paraula,
camuflat en el manipulat missatge. 
Despullant l'esgarrifança
del seu estripat cant.
Menyspreant l'endimoniada oferta
de bells jardins disfressats de cobdícia.
Bandejant la crueltat de l'espai
on conviuen riquesa i misèria.

I...sí,  alce la veu,

fugint de les ombres
on el fum amaga el pestilent perfum
de la seua essència.


Artur.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Sediment











De fogositats, sigils, obstinacions,
he anat forjant el sediment
que el llast del temps ha segellat
en els replecs de la pell.
Un equipatge clandestí, intransferible,
que esculpeix el flux de la memòria,
com peixos de record solcant les marees
de la impertorbable eternitat del temps.
Un reducte d'història reflexiva
que transita les nits d'insomni,
colpejant l'estavellat onatge
de les argentades llunes d'estiu.
Un ressò llunyà, que irromp ferm
des de les abissals profunditats
de la cavitat ulcerada de fum,
on l'evocació amaga les despulles.

Un ardent sediment,
amanit amb l'entelèquia de la paraula.

Artur.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Encara queden pejades



















Encara queden petjades
d'aquells centelleigs d'esperança
que afilaven el neguit de llibertat
i avivaven el pas ferm de la determinació.

Encara que res és igual,
encara que el desig gemega el seu dolor
fragmentat per l'assot de la decepció
en aquest món cec,
seguisc transitant la constància
a la recerca d'un sentit existencial,
més enllà del desànim,
allunyat de les cendres del temps
que la supervivència ha deixat
en els marges de la vida.

Avui, doblegat davant la boira
que la contradicció supura,
seguisc alimentant el vertigen,
tenaç i corrosiu, de la utopia.



Artur.

dissabte, 2 de setembre de 2017

He tancat una porta...


He tancat una porta
de la meva particular platja.
El Sol neix amb altres albes,
foradant les parets de l’alcova.
El present juga una partida,
que pretén avantatjosa.
El futur saluda incert,
com a gel entre fogons,
al so d'aquest nou clarejar.
M'absente de rituals diversos,
escometent, amb fermesa,
la realitat de l’impertorbable temps,
que, impassible, m'acompanya.
Una força incontrolable,
va empenyent la biografia,
mentre ràfegues de tarongina
ofrenen el vers que m’habita.

Artur