dissabte, 8 d’agost de 2020

Imatge i poesia (XIV)


Imatge i poesia (XIII)


Dins o fora (de la caverna)?

Estava practicant un exercici que faig  bastant sovint. Es tracta de forçar la memòria fins a intentar recordar la primera imatge recognoscible de la meua existència. Per molt que esprem el record no aconseguisc retrocedir més enllà d'una entranyable escena d'un dia de Reis. Impossible aprofundir més. Em diluïsc en el no-res. Si tanque els ulls, veig, davant la inquieta mirada dels meus pares, un xiquet posseït pel nerviosisme intentant estripar el paper llis, color caramel, del paquet que embolicava el voluminós regal i descobrir una bicicleta de tres rodes amb estructura metàl·lica i selló de fusta. Després de tants anys, eixe tipus de bicicletes sol es troben en alguna polsosa golfa o com a vetust joguet de museu. Segurament, seria el Nadal de 1961.

Buscant un punt de connexió amb aquest fet, trobe una justificació en el llibre Història de la Filosofia que tinc entre les meues mans. Rellegint per enèsima vegada a Plató i l’incombustible mite de la caverna pense en com ha anat evolucionant el meu enteniment al llarg dels anys i intente trobar una explicació a la conducta d’eixe primer record existencial. Fent un símil amb el mite, reflexione sobre aspectes tals com aquell temps passat viscut en la zona de confort. 

En eixe món de les ombres projectades dins de la caverna, atenent els sentits més que a la raó, pense en eixos primers anys en què era una esponja. Tenia una irrenunciable necessitat de coneixement. Era l'etapa de sentir i aprendre. Em guiava més per les sensacions que pel pensament. Encegat per la ignorància, era extremadament manipulable.

En què punt del procés vital vaig començar a adonar-me que els sentits no eren, per si sols, els que em mostrarien el camí cap a la felicitat?, com, a poc a poc, raonant i reflexionant, vaig intuir l'eixida de la caverna, el feix de llum que marcava el camí? Vaig alliberar-me quan vaig començar a qüestionar-me les coses? A part del pas del temps, amb els meus seixanta-dos anys complits, què fa que hui estiga cavil·lant en tot això i no seguisca en la zona de confort on només hi ha ombres?

Per descomptat, entre el record de la primera bicicleta i el posicionament crític actual, la meua tabula rasa s'ha estampat  de coneixement i la motxilla està farcida d'experiència.

Durant la infància no era conscient de com el meu quadern en blanc es començava a imprimir de manera fraudulenta. Eren els fonaments d'un món adoctrinat en favor d'uns interessos molt concrets. Criteris propis de la societat capitalista, allunyats de l'esdevenir ètic dels dies. Era el començament d'una existència reclosa simbòlicament en l'espai de la mítica caverna de Plató. L'inici d'un aprenentatge al servei d'un món superficial, d'una il·lusió on els sentits captaven una realitat adulterada.

Aleshores, per què em feia tan feliç la bicicleta? No crec que fóra més lluny de la placeta pròxima a casa.
Seria que més enllà del món material, la bicicleta era un objecte imprescindible per a alliberar-me de la caverna? O tal vegada, la intenció era reforçar el meu procés de socialització amb la resta d'amics del barri? La majoria tenien bicicleta i posseir-la jo també em feia sentir en igualtat de condicions i per damunt d'aquells que no la tenien. Segurament, els que no tenien aquests maldecaps eren els fabricants de bicicletes.

Amb el pas del temps, la raó em va anar posicionant més a fora que dins de la caverna.

Artur Álvarez

dijous, 9 d’abril de 2020

POESIA CONTRA EL VIRUS (XXVI)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XXV)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XXIV)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XXIII)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XXII)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XXI)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XX)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XIX)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XVIII)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XVII)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XVI)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XV)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XIV)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XIII)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XII)


POESIA CONTRA EL VIRUS (XI)


POESIA CONTRA EL VIRUS (X)


POESIA CONTRA EL VIRUS (IX)


diumenge, 16 de febrer de 2020

MANEL ALONSO i EL QUADERN DE CA PERLA

Acabe de rebre Quadern de Ca Perla (Editorial Neopàtria, 2020) de l’escriptor i amic Manel Alonso i Català. Una publicació que va en la línia d'altres com ara el recull de contes  Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011), el recull d’articles Cròniques des de l’infern (Onada edicions, 2013) o el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017). I dic en la línia, mentre les vivències personals, les descripcions de l’espai vivencial, el retrat de situacions quotidianes, opinions, reflexions i altre equipatge personal, resten perfectament identificades i descrites amb una excel·lent qualitat literària.
Ja siga creant un univers paral·lel a la seua pròpia persona o escorcollant les profunditats del personal bagatge existencial, Manel Alonso té l'habilitat de produir literatura que atrapa al lector amb tendresa i contundència.
Concretament, en Quadern de Ca Perla ens presenta un extens diari de prop de 90 articles en els quals l'autor despulla la seua humanitat i pensament. Un quadern íntim per la nuesa. Escrit des de la profunditat de l’experiència vital. Des del més intrínsec de la personalitat, entrellaçant records, vivències, opinions... en un tot que et deixa amarat amb el perfum de la complicitat. Una lectura que ens transporta a uns retalls de vida i un espai des d'on  Manel Alonso observa el món amb diferents dimensions. On reflexiona sobre temes tan entranyables i propers que obliguen el lector a moure també els engranatges de la introspecció. Temes i diagnòstics amb els quals t'identifiques plenament i que en cap cas et deixen indiferent.
Almenys jo ho veig així. Al cap i a la fi, Puçol i Castelló de la Plana no són tan diferents.
Quadern de Ca Perla té tots els ingredients per a gaudir de la seua lectura. Una publicació curulla de qualitat i calidesa.

Enhorabona, MANEL!

Quadern de Ca Perla
Editorial Neopàtria

dimarts, 7 de gener de 2020

EN EL PRINCIPI LA SET I LA SAL de Maria Carme Arnau i Orts

Últimament estic fent apilament de les últimes publicacions on la poesia sempre és aprenentatge i gaudi. Poetes amb els quals, a més, compartisc amistat i pentagrames. En aquesta ocasió és el cas de MARIA CARME ARNAU I ORTS, poeta d’Alfara del Patriarca.
Ahir vaig rebre el poemari de la seua autoria ‘EN EL PRINCIPI LA SET I LA SAL’, (Premi ÒMNIUM CULTURAL del VALLÈS ORIENTAL 2018), publicat recentment (Editorial METEORA).

Ja coneixia la seua forma de versar i el seu estil a l'hora d'escometre els mons interiors, així com l'encertada descripció àcida del temps que ens pertoca viure. No en va, he tingut l'honor de musicar poemes d’ella en més d'una ocasió.
Estem parlant d'una excel·lent poeta amb un recorregut líric al qual ha aconseguit proveir d'una personalitat inconfusible. M'identifique plenament amb la seua manera de teixir versos i amb els continguts dels seus poemes.
Concretament, en el poemari que ens ocupa, he sentit una simbiosi profunda amb el simbolisme i la manera d'escometre l'existència des de la seua gènesi. Un poemari amb les paraules belles, justes i adequades per a interioritzar el vellutat ritme i el suau flux de sensibilitat que acaricia el subconscient del lector.
No cal dir, que la publicació és d'obligada lectura per a totes i tots els amants de la poesia. Totalment recomanable.
MARIA CARMEN, ha sigut un autèntic plaer submergir-me en la lectura d' ‘EN EL PRINCIPI LA SET I LA SAL’. L'enhorabona, felicitacions pel premi i pel magnífic poemari que ens presentes per a gaudir de la seua qualitat i sensibilitat.

dijous, 2 de gener de 2020

DESMAIS de Reis Lliberós

Per fi! M'he fet amb un exemplar de “DESMAIS” (UNÀRIA Edicions). Encara em crema en el pensament, després d'una primera lectura, la contundent sensibilitat què l'amiga i companya d' El PONT,Cooperativa de Lletres, REIS LLIBERÓS, ha vessat en les pàgines de la seua primera publicació en solitari. Un elogi de paraules i imatges literaries surant en l’oceà de la memòria. Experiències vitals i introspecció. En definitiva, la vida. Una cosa tan inherent a la seua creativitat.
Paisatges vitals amb els quals et sents molt identificat. Ha sigut un autèntic plaer la lectura. Una publicació enormement recomanable.
ENHORABONA REIS!