dissabte, 8 d’agost de 2020

Imatge i poesia (XIV)


Imatge i poesia (XIII)


Dins o fora (de la caverna)?

Estava practicant un exercici que faig  bastant sovint. Es tracta de forçar la memòria fins a intentar recordar la primera imatge recognoscible de la meua existència. Per molt que esprem el record no aconseguisc retrocedir més enllà d'una entranyable escena d'un dia de Reis. Impossible aprofundir més. Em diluïsc en el no-res. Si tanque els ulls, veig, davant la inquieta mirada dels meus pares, un xiquet posseït pel nerviosisme intentant estripar el paper llis, color caramel, del paquet que embolicava el voluminós regal i descobrir una bicicleta de tres rodes amb estructura metàl·lica i selló de fusta. Després de tants anys, eixe tipus de bicicletes sol es troben en alguna polsosa golfa o com a vetust joguet de museu. Segurament, seria el Nadal de 1961.

Buscant un punt de connexió amb aquest fet, trobe una justificació en el llibre Història de la Filosofia que tinc entre les meues mans. Rellegint per enèsima vegada a Plató i l’incombustible mite de la caverna pense en com ha anat evolucionant el meu enteniment al llarg dels anys i intente trobar una explicació a la conducta d’eixe primer record existencial. Fent un símil amb el mite, reflexione sobre aspectes tals com aquell temps passat viscut en la zona de confort. 

En eixe món de les ombres projectades dins de la caverna, atenent els sentits més que a la raó, pense en eixos primers anys en què era una esponja. Tenia una irrenunciable necessitat de coneixement. Era l'etapa de sentir i aprendre. Em guiava més per les sensacions que pel pensament. Encegat per la ignorància, era extremadament manipulable.

En què punt del procés vital vaig començar a adonar-me que els sentits no eren, per si sols, els que em mostrarien el camí cap a la felicitat?, com, a poc a poc, raonant i reflexionant, vaig intuir l'eixida de la caverna, el feix de llum que marcava el camí? Vaig alliberar-me quan vaig començar a qüestionar-me les coses? A part del pas del temps, amb els meus seixanta-dos anys complits, què fa que hui estiga cavil·lant en tot això i no seguisca en la zona de confort on només hi ha ombres?

Per descomptat, entre el record de la primera bicicleta i el posicionament crític actual, la meua tabula rasa s'ha estampat  de coneixement i la motxilla està farcida d'experiència.

Durant la infància no era conscient de com el meu quadern en blanc es començava a imprimir de manera fraudulenta. Eren els fonaments d'un món adoctrinat en favor d'uns interessos molt concrets. Criteris propis de la societat capitalista, allunyats de l'esdevenir ètic dels dies. Era el començament d'una existència reclosa simbòlicament en l'espai de la mítica caverna de Plató. L'inici d'un aprenentatge al servei d'un món superficial, d'una il·lusió on els sentits captaven una realitat adulterada.

Aleshores, per què em feia tan feliç la bicicleta? No crec que fóra més lluny de la placeta pròxima a casa.
Seria que més enllà del món material, la bicicleta era un objecte imprescindible per a alliberar-me de la caverna? O tal vegada, la intenció era reforçar el meu procés de socialització amb la resta d'amics del barri? La majoria tenien bicicleta i posseir-la jo també em feia sentir en igualtat de condicions i per damunt d'aquells que no la tenien. Segurament, els que no tenien aquests maldecaps eren els fabricants de bicicletes.

Amb el pas del temps, la raó em va anar posicionant més a fora que dins de la caverna.

Artur Álvarez