dissabte, 19 d’octubre de 2019

CATALUNYA: MÉS QUE UN PUNT DE VISTA


Deixant a un costat violència, manipulacions i altres ardits, hui la solució per a la situació de Catalunya no passa per la defensa espanyolista d'un ordre ferri i immutable. En el segle XXI, la política, amb majúscules, ha d’obrir-se pas, pacíficament, amb el diàleg entre iguals, amb l’irreversible horitzó democràtic del dret a decidir. Catalunya ha de ser el que els catalans volen que siga. 
Res és immutable, si no que li ho pregunten a Hegel.


Per Artur Àlvarez

En més d'una ocasió he escoltat en boca de fervents espanyolistes la frase los nacionalismos son un cáncer que hay que extirpar. Qui està darrere d'aquestes afirmacions?
Segurament, eixes mateixes persones no s’han mirat mai el melic a l'espill. Com si defensar les identitats fóra una imperdonable errada.

Crec que els nacionalismes mai han sigut el problema. El problema històric, més aviat ha estat, en aquells que pel seu interés i afany de domini han volgut fer callar i sotmetre els sentiments dels pobles en favor d’un nou ordre beneficiós als seus interessos.
D'entrada, des del meu punt de vista, no estem parlant del mateix concepte de nació quan parlem d'Espanya o de Catalunya. El problema no està en l'antiguitat, més aviat està en la gènesi dels fonaments.
No és el mateix, unir territoris, amb bases culturals diferents, baix el dom de sospitosos interessos, que parlar de nacionalitats amb diferenciades i consistents arrels culturals.
No és la meua pretensió realitzar una exhaustiva dissertació i reflexió històrica sobre els orígens d'Espanya com a nació, ni aprofundir sobre les diferències existents entre la creació d'un estat atenent a criteris interessats, i les nacionalitats que podríem entendre com a històriques. Nacionalitats, diga's Catalunya, coherents amb una essència cultural pròpia, conscient i assumida.
No és el mateix parlar de nació o país, que parlar d’estats sorgits, negociats i concebuts per l’interés econòmic o polític. Conglomerats de cultures sotmeses a un nou concepte capaç de tenallar-les o fins i tot silenciar-les. I més a més, quan ens estem referint a nacionalitats farcides d’aspectes tan determinants com és una llengua pròpia i una personalitat conformada sota la influència dels seus costums i tradicions.
Espanya mai ha tingut uns trets identificatius propis. Sempre ha hagut de recórrer a arguments propis de les nacionalitats que la conformen. Per molt que es vulga incidir en el tema, la paella, el flamenc, la sardana... mai podran ser elements exclusius d'un conglomerat anomenat Espanya. Per molta obstinació que hi haja, la paella serà valenciana, el flamenc distintiu d’Andalusia i la sardana pròpia de Catalunya.

No és lícit, picar els sentiments del poble català en benefici d'un concepte d'estat que pretén continuar sustentant la seua força sobre la base d'un ús peculiar de la justícia i de la democràcia.
Històricament, els catalans han intentat defensar la seua identitat. Un sentiment lícit i coherent.
El seu afany d'independència sempre ha sigut un desig, un sentiment, una necessitat i Espanya sempre ho ha gestionat i ofegat amb un superlatiu negacionisme impositiu i ferri sotmetiment. Sense, ni tan sols, atendre els mínims principis democràtics de diàleg i decisió. La qüestió de la independència, per a Espanya, sempre ha estat un tema tabú, exempt de qualsevol negociació.  Per què? Què hi ha que ho fa tan intocable?
Entre unions territorials interessades, decret de Nova Planta, dictadures i altres manifestacions que res tenen a veure amb el respecte a la seua identitat, els catalans, malgrat això, han donat sobrats senyals de fidelitat als compromisos adquirits. Les aigües s’han eixit del seu llit en situacions extremes i quasi sempre degudes al maltractament de l'estat espanyol. Un maltractament que té la seua lògica si ens atenim a la finalitat que pretén, sostenir i justificar la unitat d'un estat espanyol que, ja des dels seus orígens, és un artificiós conglomerat d'interessos. Un espai territorial que res té a veure amb identitats, símbols, llengua, costums... propis de nacionalitats fonamentades en les seues arrels.
Espanya, com a concepte, s'ha valgut de la medul·la de les nacionalitats que la conformen per a crear un llegat cultural que no és més que la suma d'identitats diferenciades. Espanya no és rica culturalment, més aviat, la riquesa resideix en les diferents peces del puzle. La caixa d'un puzle que està en mans d'aquells que controlen que no es perda cap peça.

Arribats a aquest punt, m’agradaria fer un xicotet incís. Comentar que de sempre s’ha fet un ús fraudulent de la nomenclatura emprada per a nomenar la llengua oficial d’Espanya. Interessadament s’ha instaurat el concepte de llengua espanyola quan realment el que es parla és la llengua de Castella, el castellà.
La identitat de les nacionalitats que vertebren l’actual estat espanyol està per a respectar-la, acaronar-la, cuidar-la i estimar-la. I reitere, no és just parlar de similars identitats quan ens referim a Espanya o a Catalunya. La primera, com deia abans, és fruit d'acords i interessos polítics i territorials. I la segona reflecteix l'ànima d'un poble amb un llarg recorregut històric, que desitja organitzar i decidir democràticament el seu futur en un ambient de fraternitat, cooperació i estima amb la resta de pobles del planeta.

Intentant, doncs, posar un poc de seny a tota aquesta problemàtica, seria més adient parlar d’identitat castellana, gallega, basca, catalana... que d’identitat espanyola pròpiament dita.
Unir tot això en un concepte anomenat Espanya, assumit en molts casos per imposició, és difícil de sostenir, especialment si contínuament vas qüestionant i reprimint el sentiment d’un poble.
Voler dotar a tot el conglomerat cultural d'una unitat pètria i indestructible no respon a una altra intenció més que un malaltís interés per sotmetre, anul·lar… sempre en benefici d'unes idees que res tenen a veure amb els valors de llibertat, justícia, democràcia, respecte, solidaritat, tolerància… i un llarg etc. de valors ètics i morals.

En resum, és lamentable que la societat civil haja de patir la incompetència i la impudícia de certs polítics en ple segle XXI. I encara és més lamentable que un poble com el català no puga decidir lliurement el seu futur sense l'interessat paternalisme de la resta de l'estat espanyol. No obstant això, bo és recordar allò que deia... la llibertat mai va ser fàcil! 

En el segle XXI, l’immobilisme no té sentit. El dret a decidir democràticament dels pobles i el diàleg entre iguals ha de ser el rebedor d’un nou horitzó.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada